Image
Top
Navigation

LA DURACIÓN
del libro “Devoradores” Antonio Pomet

El miratge de la gran capacitat d’elecció que l’home occidental s’atorga ha acabat per nomenar com la major de les eleccions, precisament, a la que el desposseeix de totes elles. No podem viure sempre, però sí decidir quan deixar de ser vius. Estem condemnats, d’una manera més o menys literal, a habitar la mort, aquell parnàs al marge de la voluntat i la culpa. No només la patim com a final, també convivim amb ella, la degustem.
Aquest projecte està centrat a l’entorn de la idea postmoderna de la mort com a desig. No pretén abordar la mort com a part de la condició i la vida humana, sinó com el fi darrer identificable dels límits del coneixement. La manca d’identitat de l’home contemporani provoca en ell la idea de la mort com a aspiració, com a apetit, de la mateixa manera que la identitat, la pertinença, li va llegar abans la idea de supervivència.
Les fotografies i els relats d’aquest projecte estaran protagonitzats per homes i dones que cerquen allò impossible de trobar: el sentit del recorregut quotidià que tracen cap a la seva desaparició.
L’home contemporani ha perdut la noció de pertinença i ha abraçat una nova noció d’identitat, que no està arrelada en una cultura o una història, sinó en allò d’un sol ús. La desvinculació de l’home amb el seu passat el desarrela de la seva pròpia visió de futur i l’inserta per sempre més en un territori estàtic i tancat, on no hi ha res que es relacioni amb res, on el pensament està castrat. L’home contemporani ha fet un pas de gegant, però cap enrere: com un animal qualsevol, viu el present, entén el present i rebutja qualsevol vindicació del seu passat, o el que és el mateix, de la seva cultura. La seva és, de nou, una existència al servei del present.
La contemplació va poder representar en el passat allò que definia i separava l’home de la resta d’animals. La comprensió de si mateix i del món –i de si mateix en el món- no la concedia un concepte estàtic, sinó quelcom abstracte, subjectiu, mòbil, contradictori i profundament humà: una intuïció. La intuïció de la durada. La impossibilitat de l’home contemporani a percebre el temps subjectiu, el temps psíquic, el temps veritable, aquell que ha confós amb el temps de la física, funciona avui dia com a catalitzador o resum de la negació de pertinença i identitat.
Els personatges d’aquesta exposició, com els personatges del llibre que interpreta, són incapaços de percebre’s a si mateixos dins d’una existència amb continuïtat on el present convisqui amb el passat i el futur. Semblen no existir. No obstant això, semblen conscients d’aquest fet. Són conscients de la seva inconsciència gràcies a aquest mecanisme que desplega tota la seva força únicament en el terreny de l’art: la paradoxa, el continent de la contradicció. Allò que, en darrera instància, ha fundat el seu argument, ha explicat la seva història, les seves accions, el seu caràcter, l’enquadrament, la composició, la llum.
Allò que, d’una altra banda, dóna una explicació a la idea que la mort, allò que és finit, pugui formar part –avui que en aparença tot pot ésser pensat i saciat- d’aquest territori que anomenem desig.

Antonio Pomet

_____________

© Fotografies Navarro Herrera
Devoradores, Editorial Pre-Textos

_____________

Exposició Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra, Barcelona. Octubre 2010

Tríptic